AQUEST MES SENTIREM...

MÚSICA I...ACCIÓ!

Al llarg del curs 2014-15 quan entrem a l'escola escoltarem música que no ha estat creada per a ser escoltada en una sala de concerts, a la nostra habitació o en una festa, sinó música que ha estat composada per ambientar o acompanyar una acció. 

A grans trets podem diferenciar-les en dos tipus: la música escènica i la música incidental. 

- Quan parlem de música escènica ens referim a l'Òpera, la Zarzuela, els Musicals o els Ballets. Requereix una posada en escena i en ella intervenen elements extramusicals com l'argument, els personatges, els decorats, etc. 

- En canvi la música incidental és aquella que serveix per ambientar una acció però on els personatges no la senten, no interactuen amb ella, sinó que serveix per a reforçar allò que veu l'espectador. Ens referim a les bandes sonores del cinema, les capçaleres de ràdio, les melodies dels anuncis o la música que acompanya els videojocs. 

Al primer i segon trimestre ens centrarem en la música incidental i al tercer trimestre en la música escènica. 

Durant el mes de maig sentirem...SARSUELA

La sarsuela és un gènere musical teatral que es va desenvolupar a Espanya en dos períodes, el període barroc (aproximadament entre 1650 i 1790) i el període modern (aproximadament entre 1845 i 1965). Es caracteritza principalment per combinar parts cantades amb parts parladesà. Fora de les fronteres espanyoles, la sarsuela la podem trobar especialment a Cuba i Filipines, països en què ha desenvolupat característiques peculiars, lligades a les formes de la seva música popular. A la resta dels països llatinoamericans de parla castellana ha tingut una important difusió. El nom del gènere prové del Palau de la Zarzuela  de Madrid, lloc on van tenir lloc les primeres representacions. Al seu torn, el palau va prendre el nom de l'indret on es va edificar, un paratge ric en esbarzers (en castellà, zarzas).

Teatre de la Zarzuela de Madrid

Llista de reproducció amb fragments de Sarsueles

Durant el mes de març sentirem...MUSICALS


Un musical és una forma de teatre que combina música, cançó, ball i diàlegs. El contingut emotiu de la història Ii el seu desenvolupament, són transmesos mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l'espectacle com una unitat integrada.

Els barris més emblemàtics que acullen grans músicals són principalment els del West End de Londres i els de Broadway, a Nova York. Ja fa temps que els musicals han sortit del seu context anglosaxó original i s'han exportat i adaptat a països de tot el món com Alemanya, Àustria, el Canadà, França, el Japó, els Països Baixos, Austràlia o Espanya.

En el cas de Catalunya el Musical s'ha sumat a les tradicions, de l'òpera, la revista musical i la sarsuela.

Alguns musicals especialment famosos arreu del món, dels quals s'han fet traduccions i adaptacions arreu i s'han portat al cinema són Jesucrist SuperStar, Grease, West Side Story, The Phantom of the Opera, Cats, Les Misérables, Chicago, A Chorus Line, Rent o Mamma Mia!, Oh happy day!

Els tres components principals d'un musical són la música, les lletres i el llibret. El llibret d'un musical es refereix a la història, i més concretament, a les seves parts parlades; però també pot referir-se al conjunt dels diàlegs i les lletres, als quals es designa, igual que a l'òpera, com el libretto (llibret en italià). La música i les lletres formen la banda sonora del musical.

L'equip creatiu determina en gran mesura la interpretació del musical. L'equip creatiu inclou el director, el director musical i habitualment un coreògraf. La producció d'un musical també es caracteritza pels aspectes tècnics com l'escenografia, el vestuari, l'atrezzo, la il·luminació, etc.

No hi ha una longitud establerta per a un musical. Pot anar des d'un entreteniment d'únic acte a diversos actes i diverses hores de duració; però la majoria oscil·len des d'una hora o hora i mitja fins a les tres hores. Normalment es representen en dos actes, amb una mitja part de deu o vint minuts. El primer acte gairebé sempre és més llarg que el segon, i generalment conté la major part de la música. Un musical pot estar construït al voltant de quatre o sis tonades principals que es van repetint durant l'espectacle, o en una sèrie de cançons sense relació musical directe. El diàleg parlat apareix normalment insertat entre les actuacions musicals, si bé l'ús del diàleg cantant o recitat tampoc no és desconegut, com succeeix en musicals com Les Misérables o Evita.


Un actor de musical és primer un actor i després un cantant i un ballarí. Actualment, els compositors de musicals sovint consideren les exigències vocals dels seus personatges amb el seu intèrpret en ment.

Sovint, un musical comença amb una cançó que marca el to de l'espectacle, presenta a tots o a la majoria dels personatges principals i mostra l'argument. Donada la naturalesa comprimida del musical, els escriptors han de desenvolupar els personatges i l'argument, i la música esdevé un mitjà per expressar les emocions.

El material dels musicals és divers: sovint és original (Rent ó Urinetown), però hi ha molts adaptats de novel·les (Wicked i Man of La Mancha), obres de teatre (Hello, Dolly!), llegendes clàssiques (Camelot), fets històrics (Evita) o pel·lícules (The Producers, Hairspray o, fins i tot, d'un clàssic del cinema mut com Metropolis). Per un altre costat, molts musicals d'èxit han estat adaptats al cinema musical, com Somriures i llàgrimes, West Side Story, My Fair Lady i Chicago. Un altre gènere recent de musicals són els "jukebox musicals" (com, per exemple,Mamma Mia! o Hoy no me puedo levantar), que empren cançons escrites amb anterioritat per un artista o un grup popular en una història, de vegades basada en la vida o en la carrera del personatge o grup en qüestió.

   
Mar i Cel                                                                         Rent

          

Durant el mes de gener sentirem...MÚSICA I SÈRIES DE TELEVISIÓ

El tema musical que acompanya la capçalera d'una sèrie de televisió rep el nom de seqüència d'obertura.

En general les seqüències d'obertura de televisió marquen el programa amb algun logo tipogràfic. Al voltant d'aquest element principal es poden incorporar fragments de moments destacats d'anteriors episodis o mostrar al presentador o repartiment principal. L'acompanyament musical pot ser instrumental o una cançó que ajudi a situar el to del programa. En les sèries, com que la seqüència d'obertura es prepara al començament de les mateixes, normalment sol incloure escenes d'episodis anteriors ja filmats. Petites peces dels personatges principals poden culminar en un fotograma congelat en el qual es sobreposa el nom de l'actor. A més pot haver-hi material mostrant el lloc (ciutat, país, edificis o llocs ficticis) on es desenvolupa la sèrie. La seqüència d'obertura pot ser també emprada per a explicar la premisa de la sèrie, tradicionalment utilitzant clips de l'episodi pilot.

Encara que la seqüència d'obertura pot ser modificada durant el transcurs de la sèrie per a incorporar nous fragments de "moments estel·lars" d'altres episodis, tendeix a romandre igual tota la temporada. Tanta és la força d'una seqüència d'obertura a l'hora d'expressar el concepte d'un programa que de vegades pot ser el primer element que un productor prengui com a objectiu per aconseguir renovar un programa entre temporades. Per tant, alguns programes han mostrat diferents seqüències i bandes sonores durant la seva emissió, mentre que en contrast, els programes que mantenen la seva popularitat per llarg temps han mantingut les seves seqüències d'obertura durant dècades amb només petites variacions. Pel contrari, mantenir la seqüència d'obertura original pot permetre la possibilitat de canviar diversos elements en el programa sense perdre la identitat del mateix en pantalla. Altres variacions inclouen canviar només la banda sonora però mantenint les mateixes imatges o viceversa.

                      


Durant el mes de novembre sentirem...MÚSICA I PUBLICITAT

La publicitat és una forma de comunicació que pretén induir el públic a la compra d’un determinat producte. La publicitat necessita un mitjà per difondre el seu missatge; premsa, revistes, cinema, ràdio i televisió. I és en aquests tres últims on apareix la música. És una música anònima. Encara que hi hagi melodies o cançons molt conegudes, el compositor té un valor secundari i, la major part de les vegades, és ignorat
En un anunci àudiovisual, la música representa el 90 % de la durada d’un espot. La importància de la música, doncs, és directament proporcional a la llargada total; per exemple, en els anuncis de més de 30 segons, hi ha un percentatge més gran de suport musical. Els sectors que més utilitzen el factor musical són l’alimentació i l’automoció els quals comprenen pràcticament la meitat dels anuncis publicitaris. 

Tècnicament parlant, la música emprada en la publicitat segueix unes pautes similars: 

- millor els ritmes binaris que no pas els ternaris 

- millor utilitzar el mode major que el menor 

- millor els tempos vius i alegres que els mitjans i lents

Tot això provoca en l’espectador una sèrie de reflexos condicionats:

- Les freqüències altes provoquen relaxació; per això, la publicitat fa un ús majoritari dels sons aguts ja que provoquen també una major atenció- un gran volum sonor dóna una sensació de plenitud; una sonoritat dèbil, per contra, crea un ambient d’intimitat, solitud i feblesa.Tots sabem que el fenomen publicitari es presenta en un volum superior a la resta de la programació per tal de desencadenar convicció, fermesa i seguretat en l’oient, a més decridar-li l’atenció.

- El timbre és un altre element important jaque té una significació psicològica molt profunda per la seva capacitat d’associació.L’espectre tímbric es tracta amb molta cura segons quin missatge es vulgui transmetre.
- El ritme pot crear una consciència de moviment o tenir un efecte hipnòtic i induir calma. Els ritmes que superen el nostre pols sanguini (60-80 p. per minut) generen excitació i moviment.

En definitiva, la intenció final de la música publicitària (ja sigui reforçada per unes imatges o d’un text) és, gràcies a la repetició constant, crear un reflex condicionat. Les reaccions seran: 

- les respostes que origini la música (bellesa, eufòria, benestar...) el receptor les associarà amb el producte anunciat. 

- la sola presència de la música ens farà recordar el nom del producte 

- com més gran, llarga i freqüent sigui la insistència i el bombardeig de l’espot, més grans i profundes seran les associacions i les respostes condicionades

La funció de la música en un anunci és crear un ambient determinat, reforçar el missatge, crear connexió amb el públic al qual s’adreça aquell anunci i ajudar a identificar el producte només sentint-ne la música. La creació d’un anunci publicitari i la seva música ha de tenir clar el perfil de l’anunciant (objectius, producte, competència, context socioeconòmic i cultural) i del consumidor(edat, sexe, nivell econòmic i sociocultural, i necessitats insatisfetes). 

Hi ha quatre funcions bàsiques de la música a la publicitat: 

- Sintàctica: permet donar diferents significats a un producte. 

- Cinètica: la música estimula el receptor. 

- Ornamental: la música és decorativa. 

- Poètica: la música evoca.

La música d’un anunci pot ser:

-De nova creació: el missatge publicitari guanya en originalitat i especificitat.

-Una adaptació de música existent, culta o popular: l’anunci perd originalitat, però si es tracta de música que l’oient ja coneix, també es creen expectatives noves. Si és música vocal, es pot canviar la lletra i adaptar-la al missatge de l’anunci. Si s’empra un enregistrament existent, pot ser força car (hi ha drets d’autor), és per això que, de vegades, es fan nous enregistraments amb altres intèrprets (anomenats cover)

-Música de llibreria: totes les “demos” (pregravacions, de diferents estils) que un estudi de gravació té guardades formen la llibreria. I el client en tria una, a partir de la qual se segueix el procés d’elaboració (formal, instrumental...)

La música culta o new age dóna categoria al producte i indirectament se l’associa amb cultura, perdurabilitat, etc. Molts anuncis de cotxes, de bancs, de perfums i de colònies van lligats a aquest tipus de música. La música pop rock s’utilitza per productes per a gent jove. La música salsa crea la sensació d’alegria i despreocupació. Els estils musicals emprats en un anunci van en concordància amb els gustos musicals del possible consumidor. Així, doncs, un anunci adreçat al jovent probablement utilitzarà música pop-rock o electrònica, mentre que per a un producte adreçat a adults és probable que s’utilitzi música culta. En un anunci, les frases han de ser breus, d’estructura senzilla, suggestives,intencionades i molt fàcils de memoritzar.

Es tracta de música aplicada que té la finalitat d’actuar com a suport o acompanyament d’unes imatges que tenen la funció concreta de vendre un producte. 

Se’n poden distingir cinc tipus diferents:

- El jingle: és una cançó amb música i lletra, fàcil de recordar i enganxosa.

- El ganxo o tag: és la part més important d’un jingle, és l’element identificador del producte. Té música i lletra, i es col·loca al final perquè sigui allò que el consumidor recordi.

- El logo musical: es tracta d’una sèrie de sons instrumentals que esdevenen un signe d’identitat del producte anunciat. Es col·loca a la primera part del’anunci. 

- Orquestració de fons: la música actua com a banda sonora de l’acció.

- El donut: melodia instrumental a baix volum que enllaça frases del missatge de l’anunciant, però no reclama més atenció que el missatge.

Durant el mes d'octubre sentirem...MÚSICA I CINEMA

Els anys 30 la Warner Brothers és la primera productora que aposta pel cinema sonor. En aquests anys la música s'utilitza per fer la pel·lícula més completa: descriure ambients, caracteritzar personatges, enllaçar seqüències. A Rússia cal destacar els treballs de Dmitri Shostakovich i Sergei Prokofiev, que com a principals compositors nacionals col·laboren en un art d'interès estatal. A la Gran Bretanya col·laboren amb el cinema els compositors Benjamin Britten i William Walton.


Els anys 40 és l'època daurada d'Hollywood. La pista de so té ara tres bandes: una per al soroll ambiental, una altra per a la música i una tercera per al diàleg. Diversos compositors de música simfònica s'interessen pel cinema i componen bandes sonores, és el cas dels americans Aaron Copland i Virgil Thomson. Les bandes sonores d'aquesta dècada estan dominades per l'ús del leitmotiv. A Hollywood destaquen els compositors Alfred Newman, que va treballar durant vint anys com a responsable del departament musical de la Fox i Bernard Herrmann, potser el millor compositor de tota la història de la música cinematogràfica.


Els anys 50 el jazz s'incorpora a les pel·lícules, com a estil musical més apropiat per expressar determinats ambients tèrbols i sentiments dels protagonistes. Entre els compositors americans, comencen a destacar en aquesta dècada Elmer Bernstein i Alex North. Entre els europeus sobresurten Georges Delerue (que va formar una simbiosi perfecta amb el director François Truffaut), deixeble de Darius Milhaud, i Nino Rota (inseparable del director Federico Fellini).


Els anys 60 està marcada per dues tendències oposades: s'inicia amb l'apogeu de les pel·lícules espectaculars amb bandes sonores complexes i sumptuoses, sobretot en el cinema americà; d'altra banda, com a reacció a això, es dóna en el cinema europeu un creixent interès per les pel·lícules de temàtica més propera, que tracten els problemes de la gent del carrer, en les quals directors i compositors se senten més lliures per innovar. Henry Mancini imposa la moda que una cançó, sense relació amb la trama argumental, es repeteixi diverses vegades al llarg de la pel·lícula com a leitmotiv, acompanyant imatges amb les que no hi ha res a veure.


Els anys 70 quan ja semblava que el concepte tradicional de banda sonora havia passat a la història, i que la música en el cinema havia deixat de complir les funcions per a les quals havia nascut, substituïda per les cançons, a mitjans dels anys 70 es produeix un redescobriment de la música simfònica de la mà del que esdevindrà el compositor més popular del gènere de tots els temps, John Williams.


Els anys 80 els sintetitzadors dominen les bandes sonores. La dècada s'inicia amb l'Óscar per a Vangelis per Carros de foc (1981). Un altre corrent important és el dels compositors minimalistes, representat per l'americà Philip Glass i el britànic Michael Nyman, especialistes a repetir una i altra vegada les mateixes frases musicals amb mínimes variacions.


Els anys 90 i el panorama actual es pot parlar d'una fusió d'estils en el cinema nord-americà. Davant compositors que continuen fent partitures simfòniques, la major part d'ells aprofiten les possibilitats dels sintetitzadors per aconseguir nous timbres i efectes.


D'altra banda, la tendència a incloure cançons comercials interpretades pels grups de moda del moment continua augmentant fins a aconseguir relegar la música incidental a un segon pla.

• Allò que el vent s'endugué de M. Steiner
• Pont sobre el riu Kwai de M. Arnold
• Esmorzar amb diamants de H. Mancini
• La Guerra de les Galàxies, Jurasic Park i Superman de J. Williams
• Els intocalbles de Eliot Ness 
• El Padrí de Ennio Morricone 
• Eduardo Manostijeras de D. Elfamn.

Durant el mes de setembre sentirem...MÚSICA I TEATRE

Des de l'antiga Grècia la música ha estat indissolublement lligada a l'escena, s'utilitzava la música per a reforçar l'acció, per a unir diferents escenes o per entretenir al públic durant els descansos. Aquesta unió entre música i teatre ha fet néixer gèneres com l'Òpera, la música incidental o el Musical.

La música incidental és aquella que acompanya formes no musicals pròpiament, com per exemple el teatre, la televisió, la radio, els videojocs o el cinema, tot i que en aquesta darrera acostuma a emprar més comunment el terme banda sonora o música cinematogràfica.

Grans compositors de la Història de la Música han creat música incidental per a diverses obres teatrals, les aportacions més conegudes són:

• Abdelazer  amb música de Henry Purcell.
• Egmont amb música de Ludwig van Beethoven.
• Rosamunde amb música de Franz Schubert.
• A Midsummer night's dream amb música de Felix Mendelssohn.
• L'Arlésienne amb música de Georges Bizet.
• Peer Gynt amb música de Edvard Grieg.

Gran part d'aquesta música acostuma a interpretar-se també en sales de concerts, fora del context per al qual fou creada. 

Somni d'una nit d'estiu

Egmont